El passat 15 d’abril, la sala d’actes Arrupe Etxea de Bilbao va acollir “Més enllà del maó”, una jornada organitzada per Fiare Banca Etica per a abordar un dels reptes més urgents de la nostra societat: l’accés a l’habitatge.

Una trobada que va reunir a Javier Burón, Pablo Carmona i Marian Díez en una conversa que va deixar una idea clara des de l’inici: el problema de l’habitatge va molt més allà del preu.

Quan l’habitatge deixa de ser una preocupació individual

“El problema de l’accés a l’habitatge és sens dubte un dels més greus de la nostra societat. I prova d’això és que més del 50% de la població basca ja ho considera la seva preocupació principal”, assenyalava Marian Díez.

El desajustament entre ingressos i costos, la dificultat d’emancipació i l’augment de situacions de precarietat residencial reflecteixen una realitat cada vegada més estesa. La demanda d’habitatge públic creix, però la capacitat de resposta continua sent limitada.

Estem davant una crisi… o davant les conseqüències d’un model?

Lluny de ser un fenomen conjuntural, la situació actual respon a un model construït durant dècades. Un model basat en la propietat, la financerització i la dependència del mercat com a principal via d’accés.

En aquest procés, l’habitatge ha passat de ser un dret a convertir-se en un actiu econòmic.

El mercat no falla: funciona exactament com va ser dissenyat

“El mercat té un objectiu que és l’acumulació de riquesa, l’obtenció de beneficis. A partir d’aquests criteris, és difícil que es pugui produir un dret bàsic com el de l’habitatge”, explicava Pablo Carmona.

El mercat no està dissenyat per a garantir drets, sinó per a assignar recursos segons la capacitat de pagament. I això té conseqüències directes sobre qui pot accedir a un habitatge i qui queda fora.

El que no s’ha construït des del públic

“Llavors no és una fallada de mercat, és una fallada de les administracions públiques. No s’han desenvolupat suficients polítiques públiques, ni durant suficients anys, ni ben finançades”, apuntava Javier Burón.

La falta d’intervenció sostinguda ha derivat en un parc públic reduït i en una capacitat limitada per a garantir l’accés de manera estructural.

Una societat que se sosté sobre la propietat

Espanya és una societat majoritàriament propietària, i això condiciona profundament el problema. L’habitatge no sols és un lloc on viure, sinó també una forma de seguretat i d’inversió.

Això genera una tensió evident: qualsevol mesura que redueixi preus impacta directament en el valor del patrimoni d’una gran part de la població.

Hi ha una única solució per a un problema tan complex?

Davant aquesta complexitat, no hi ha una única resposta. La clau està a combinar eines: construir habitatge assequible, intervenir sobre el parc existent, regular el lloguer o explorar noves formes d’accés.

“No hi ha una disjuntiva entre construir o intervenir. Construir és una eina massiva i la intervenció és una eina quirúrgica”, assenyalava Burón.

El repte és articular un sistema capaç de donar resposta a realitats molt distintes.

Altres maneres d’accedir a l’habitatge ja estan en marxa

En aquest context, les finances ètiques obren noves vies. Des de Fiare Banca Etica s’impulsen models que se situen fora de la lògica especulativa, com les cooperatives en cessió d’ús o projectes comunitaris.

Propostes que prioritzen l’accés enfront de la propietat i que entenen l’habitatge com un dret, no com un actiu.

Canviar la pregunta per a poder canviar el sistema

La crisi de l’habitatge no es resoldrà només amb el mercat ni únicament amb l’Estat. Requereix un canvi de model, polítiques públiques sostingudes i una major implicació social.

Però, sobretot, requereix canviar la forma en la qual entenem l’habitatge. Passar de veure-la com una inversió a assumir-la com el que és: un dret col·lectiu.