El vaixell de rescat va salpar fa dos mesos des del port de Borriana (Castelló) rumb al Mediterrani Central per a dur a terme la seva missió de rescat. Per a conèixer de prop la situació hem parlat amb Íñigo Mijangos, president de l’entitat.
Quina és la història del vaixell de rescat Aita Mari?
Comprem el vaixell en el 2018. Era una embarcació que es dedicava a la pesca del bonítol i estava de camí al desballestament, posteriorment vam fer la restauració perquè pogués salvar vides. Però com a Salvament Marítims Humanitari (SMH) estem des de 2015, que comencem la nostra activitat a l’Egeu.
En el 2018 vam fer 7 missions amb un altre vaixell i amb les organitzacions…
Aita Mari, és en homenatge a Jose María Zubía, un pescador que solia sortir a buscar als companys que estaven en dificultats en alta mar i va morir en un rescat en 1866. La seva llanxa sempre estava disposada per a salpar en auxili a l’extraviat i al nàufrag.
És una persona molt reconeguda i estimada a Zumaia, el seu poble, i pensem que no podia haver-hi millor nom que Aita Mari per a aquest vaixell.
Quantes operacions de rescat ha dut a terme el Aita Mari fins ara?
Ara anem per la missió número 12. Anteriorment, vam fer altres missions de caràcter humanitari traslladant material a Lesbos.
Amb Aita Mari seran unes 1200 les persones rescatades directament, pujades al vaixell. Però hi ha situacions en les quals s’ha assegurat l’escenari, donant armilles, forçant el rescat, així que indirectament són moltes més.
Quins són els plans per a aquest any?
Normalment fem dos mesos de navegació i rescat i dos mesos aquí.
Quan som aquí fem labors de conscienciació amb la ciutadania: xerrades per a parlar de la migració, de l’impacte en les dones migrants, dels drets humans o parlar amb els joves sobre la joventut no acompanyada.
No s’ha de normalitzar que la gent mori en la mar. El Mediterrani no pot convertir-se en una fossa comuna i és el que intentem fer arribar a les escoles o entitats.
Com és el dia a dia en el vaixell durant les missions?
La missió la solc dividir en diferents etapes, la primera és la sortida on ens dirigim a la zona de salvament. Aquesta està plena de ganes, expectatives, i és una etapa agradable on es repassen els exercicis de preparació prèvia.
Quan arribes a la zona d’activitat l’adrenalina va pujant fins al rescat. I allí veiem que les hores d’entrenament i treball tenen una raó de ser. Treballem en equip per a l’acolliment de les persones rescatades. Hi ha una responsabilitat molt important per als qui treballen en la infermeria, però la resta d’equip també té un paper important en l’acolliment, on es van generant uns forts vincles. Per als voluntaris és el moment més intens.
Quan es produeix el dessembarcanent és un moment d’indignació pels procediments burocràtics i vexatoris als quals se sotmet als migrants. I després el vaixell se submergeix en una “síndrome de niu buit”.
La vida en la nau no és la mateixa en cada etapa, però és transformadora tant per als qui es rescata com per als voluntaris i voluntàries i treballadors/es del vaixell. Tots coincideixen que hi ha un abans i un després i no tornen igual després de la travessia.
En l’actualitat s’ha creat un micromecenatge per a recollir fons, ja que per a la logística del dia a dia són necessaris molts recursos econòmics.
Quines són les necessitats del Aita Mari per a realitzar operacions de rescat?
Estan les necessitats immediates o pròpies de la missió com a combustible, salaris o queviures. Però també ens agradaria tenir recursos per a la rehabilitació del vaixell. El Aita Mari està pensat per a navegacions curtes i és un vaixell molt fort i ens agradaria poder renovar-ho perquè sigui un vaixell menys hostil.
Agraïm a totes les persones que han donat suport al micromecenatge fins al moment. Haver arribat a més de 600 persones per a nosaltres és tan important com els diners, veure que hi ha tantes persones que confien en el que estem fent ens dona força. El valor transformador del Aita Mari és tan important com el rescat de les persones en si mateix.